Ibn Abd-al-Wahhab

Ibn Abd-al-Wahhab

Nom original	(ar) محمد بن عبد الوهاب
Biografia
Naixement	1703 'Uyayna (Aràbia Saudita) (en)
Mort	22 juny 1792 (88/89 anys) al-Diriyya (Emirat de Diriyah)
Dades personals
Religió	Islam
Activitat
Ocupació	teòleg
Professors	Abd al-Wahhab ibn Suleiman (en) , Muhammad al-Majmu'i (en) , Ali Afandi ad-Daghestani (en) , Abdullah ibn Muhammad al-Fayrooz (en) , Ismāʻīl ibn Muḥammad al-ʻAjlūnī (en) , Muhàmmad Hayat as-Sindí i Abdullah bin Ibrahim Al Saif (en)
Alumnes	Abdullah ibn Muhammad ibn Abd al-Wahhab (en) , Ali ibn Muhammad ibn Abd al-Wahhab (en) i Hassan ibn Muhammad ibn Abd al-Wahhab (en)
Obra
Obres destacables Kitab al-Tawhid (en) Al-Qawa'id al-Arba' (fr) Masail al-Jahiliyyah (en) kitab 'ahadith fi alfitan walhawadith (fr) The Three Fundamental Principles (en) Tafsir af Surah an-Nas (en)
Família
Fills	Hassan ibn Muhammad ibn Abd al-Wahhab (en) , Ali ibn Muhammad ibn Abd al-Wahhab (en) , Abdullah ibn Muhammad ibn Abd al-Wahhab (en) , Ibrahim ibn Muhammad ibn Abd al-Wahhab (en)
Pare	Abd al-Wahhab ibn Suleiman (en)
Germans	Sulayman Ibn Abd al-Wahhab (en)

Muhàmmad ibn Abd-al-Wahhab ibn Sulayman at-Tamimí (àrab: محمد بن عبد الوهاب بن سليمان التميمي, Muḥammad ibn ʿAbd al-Wahhāb ibn Sulaymān at-Tamīmī), més conegut simplement pel seu nàssab com Ibn Abd-al-Wahhab (al-Uyayna, actual Aràbia Saudita, 1703 - Dariyya, 1792) va ser un teòleg musulmà que és a l'origen del corrent religiós anomenat wahhabisme.

Era el descendent d'una família d'erudits religiosos sunnites i va rebre una educació tradicional hanbalita, l'escola teològica i jurídica predominant al Najd, la seva regió natal. Va estar profundament influït per les obres d'Ibn Taymiyya, un erudit del segle xiv pertanyent a aquesta escola, que condemnava diferents creences, interpretacions i pràctiques musulmanes tradicionals, considerades com heterodoxes o innovadores.

Durant els seus viatges a través de Síria i Pèrsia, es van anar confortant els seus prejudicis envers els xiïtes i els kharijites, ja vehiculades pel hanbalisme, així com per les pràctiques dels sufís però també per certes de les integrades pel sunnisme, com ara l'especulació teològica (kàlam) i el consens comunitari (ijmà), entre d'altres.

Va desenvolupar la convicció que l'únic islam pur era aquell practicat per les tres primeres generacions de musulmans (sàlaf), que tota la tradició posterior corrompia la fe i que les úniques fonts fiables de la religió eren l'Alcorà i els hadits. Així va condemnar la gnosi i les representacions musicals (sama) sufís, i també la visita i les pregàries a les tombes de sants (ziyara), que considerava com una idolatria. També es va oposar a "aquelles escoles (màdhhab) que es consideraven una autoritat absoluta i inqüestionable" i va condemnar el taqlid, la font de referència religiosa basada en la decisió dels erudits. Arran d'això, la jurisprudència (fiqh) desenvolupada pel seu moviment esdevingué diferent de la de les escoles oficials.

Ibn Abd-al-Wahhab va convidar els musulmans a unir-se al que considerava la forma perfecta de l'islam, i el seu objectiu principal era poder instaurar un Estat teocràtic, cosa que va aconseguir gràcies a la seva trobada amb Muhàmmad ibn Saüd, a l'origen de l'actual dinastia saudita.